|
Els set principis de la Homeopatia
1) LA FORÇA VITAL
La homeopatia es pot definir com un mètode terapèutic que aplica
clínicamen la LLEI DE SIMILITUD i que utilitza les substàncies
medicamentoses a dosis baixes o infinitesimals.
En homeopatia, no hi ha malalties sinó malalts, tant en la composició
teòrica de la malaltia com en la terapèutica. És per aquesta raó que el
medicament homeopàtic s'ha d'adaptar específicament a cada malalt en el
conjunt dels seus símptomes i en la totalitat de la seva individualitat.
Per a entendre bé la homeopatiía, cal recordar que darrere del seu mètode
hi ha un corrent de pensament filosòfic occidental anomenada VITALISME,
i que trobem les seves arrels en el CORPUS HIPOCRATICUM (atribuït a
Hipócrates 460-377 a. C.) i que ja concebia la malaltia com un
desequilibri i va establir l'existència d'una força activa en la
naturalesa humana, que anomena NATURA MORBORUM MEDICATRIZ (la
natura guareix les malalties).
Altres autors del vitalisme que recordem: Aristòtil, Paracelso, Van
Helmont, Sthal, Bergson, Thailard de Chardin…
VITALISME és sinònim de vida i la vida no la podem reduir únicament
a unes forces físico – químiques.
Darrere d'elles, hi ha un principi vital, una força vital o el CH´I de la
medecina xinesa, que ANIMA i té unides la part somàtica –cos- i
ment, tant en la salut com en la malaltia.
Aquesta FORÇA VITAL, és la quel impulsa el creixement i l'harmonia
de totes les funcions de l’ésser humà, tant les físiques com les
psíquiques (intel•lecte, sentiments, voluntat).
Així, encara que dividim a l’èsser humà en diferents parts per a
estudiar-lo (d'aquí neixen les especialitats mèdiques en la alopatia) des
de la homeopatia entenem que som una UNITAT indivisible en la
nostra EXPRESSIÓ, en la nostra manera d'organitzar-nos la vida, en
la forma de pensar, d'actuar, de moure'ns, etc., i això fa que siguem
ÚNICS, sans o malalts.
Aquesta FORÇA VITAL, té una direcció de dintre a fora (recordem la
llavor i l'arbre, l’òvul i l'espermatozoide-, l'embrió, el bebé, el nen,
jove i l'adult. Expressan finalment tota la complexitat de l’ésser humà.
Té, com deiem, una direcció i també un sentit, que permet conservar i
preservar la vida, promoven el creixement i la expansió.
Aquesta concepció de la persona, ens permet observar la vida en major
amplitud, i també els processos d'emmalaltir i de curació.
Des d'aquí la vida és moviment, intercanvi constant entre l'interior i
l'exterior i una relació permanent d'interdependència tant respecte als
propis processos vitals com en tot el que ens envolta.
L'ésser humà està i existeix en relació i es comunica amb el seu entorn,
tant en el seu cos com en la seva ment, si està en equilibri diem que sent
i està sà.
Més endavant veurem que tot l'esforç de la Terapèutica homeopàtica es
centra en restaurar les funcions normals d'aquesta FORÇA VITAL, que
quan estem en EQUILIBRI SA, permet existir i viure en salut, però
quan es desequilibra, l'hem d'ajudar a trobar el camí perdut.
En la alopatia no s'accepta l'existència d'aquesta força vital i això
determina a la pràctica que el malalt no pugui aportar gens seu per a la
seva pròpia curació, depenent tot del medicament que se li administri.
Aquí no serveix la subjectivitat “em sento malament”, totes les proves
seran objectives i quantificades.
Des de la homeopatia, diem que el quel CURA és la FORÇA VITAL,
el remei homeopàtic li recorda, li dóna una informació per a recuperar
l'equilibri perdut.
2) INDIVIDUALITZACIÓ DEL MALALT
L'experimentació de les substàncies ens permet conèixer-les més àmpliament
i ens dóna una imatge que és pròpia de cada medicament (ex. Pulsatilla,
etc.).
Individualitzar el malalt vol dir escollir entre les seves múltiples
manifestacions presents o passades, aquelles que li són més
característiques i peculiars, aquelles que el representen més íntimament,
se semblaria a la caricatura que un dibuixant faria si li expliquéssim com
ens comportem, què és el més característic de la nostra manera de pensar i
sentir, com reacciona el nostre cos davant dels estímuls físics de
diferent índole, etc. És a dir, allò que ens defineix i ens fa diferents
alhora.
És necessari que descobrim aquells traços característics que li pertanyen,
sense els quals deixarien de ser ells mateixos.
En la metodologia homeopàtica, els símptomes de la malaltia –
patognomónics, ens serviran per a diagnosticar quina malaltia pateix
d'acord amb el llenguatge establert per la alopatia, però són els
símptomes els que menys ens serviran per a diagnosticar el medicament,
perquè aquests símptomes són comuns a tots els malalts, per tant no parlen
de la seva peculiaritat, de la seva intimitat, de la seva manera peculiar
d'expressar-se.
Perquè un símptoma ens ajudi a triar un medicament és necessari que vagi
acompanyat de les seves modalitats.
Com ja he dit, també es prenen en consideració els símptomes mentals
(falta de concentració, odi, indolència, impaciència, etc.) i algunes
vegades aquests símptomes són els que més ens ajuden a triar el medicament
perquè en definitiva són els que més ens individualitzen.
L'obtenció de la totalitat dels símptomes que ens permet individualitzar
al malalt es fa a través de l'observació i l'interrogatori.
3) LLEI DE SIMILITUD
Com dèiem abans, aquesta LLEI sorgeix de l'experimentació de substàncies
en persones sanes i d'observar que aquestes alteraven la salut de forma
similar a com ho feien les malalties naturals.
Aquesta llei es coneixia des de Hipócrates i Paracelso i havia estat
utilitzada en altres cultures, com la dels mayas, indígenes americans,
xinesos i asiàtics. Però va ser Hahnemann, de qui parlarem més endavant,
el que la va sistematitzar com una llei de curació dintre de la
metodologia homeopàtica.
I per comprendre bé la correspondència entre els símptomes del malalt i
dels remeis (per a poder aplicar la LLEI DE SIMILITUD) és necessari
canviar alguns conceptes que teniem apresos.
Habitualment tenim el costum de considerar el símptoma del malalt com una
expressió de malaltia, però podem veure'l d'una altra manera.
Efectivament, podem pensar que el SÍMPTOMA expressa un esforç de la
nostra força vital per a mantenir l'equilibri. Així, el símptoma és també
la manera en la que es defensa del desequilibri. Es tracta doncs d'una
solució de supervivència i podem entendre que el símptoma és una
manifestació del malalt, no de la malaltia.
És doncs, el SÍMPTOMA, la resposta, la indicació de la forma que
l'organisme adopta amb la condició de plantar cara al seu desequilibri.
Així, entre la vida i la mort hi ha infinitat de graus possibles d'aquest
equilibri. La salut és un grau òptim d'equilibri. La malaltia se situaria
en els graus intermedis entre la salut i la mort.
Així, si admetem l'existència de la FORÇA VITAL que tendeix a
preservar en tot moment la nostra vida i en el màxim equilibri possible,
si acceptem els símptomes com una expressió/manifestació dels seus
esforços per a mantenir l'equilibri, comprendrem fàcilment la necessitat
d'ajudar al malalt en la mateixa direcció que espontàneament es manifesta
i això ho fem en la Homeopatia al aplicar la llei de similitud.
El remei prescrit per similitud actua en el mateix sentit que la força
vital i a més introdueïx un principi intel•ligent que “li recorda” què cal
fer i com para restablir l'equilibri, és a dir, per a guarir-se.
4) L'EXPERIMENTACIÓ PURA
Hahnemann (1755-1843) era un metge alemany que decebut de la medicina de
la seva època, va deixar la seva pràctica i es va posar a traduir llibres.
Va traduir la M. M. de Cullen, on es relataven els símptomes tòxics de la
QUINA (que es feia servir per a guarir el paludisme) i de la qual l'autor
deia que les seves propietats de guarir eren degudes a que era molt
amargant i astringent. Hahnemann no estava d'acord amb això i en una nota
a peu de pàgina li va respondre a Cullen que la quinina havia de tenir
altres propietats i que la causa que guarís el paludisme es devia a altres
factors.
Aquí comença la gran obra de Hahnemann. És a l'any 1790 quan decideix
experimentar en si mateix la quinina, ingerin repetides dosis fins que al
seu organisme li va començar a donar una simptomatologiía (febre,
escalfreds i altres), similars a la malària.
Després d'aquesta experiència, va estar sis anys experimentan amb ell
mateix, familiars i amics diverses substàncies en una rigorosa i constant
recerca: conèixer els símptomes que donaven en persones sanes i descobrir
quina relació podien tenir amb les malalties.
En la mesura que anava experimentan es va adonar que les diferents
substàncies reproduïen símptomes i grups de símptomes (síndromes)
SIMILARS a les malalties naturals i davant d'aquesta observació es va
plantejar la LLEI DE SIMILITUD, com la relació necessària que cal
establir entre el malalt i el medicament, perquè aquest últim sigui capaç
de guarir.
Però en l'experimentació, el que és molt evident és que la ingesta d'una
substància altera en més o menys intensitat a gairebé tot l'organisme,
tant en el físic com en el mental, i també la seva resposta cap a l'entorn.
5) REMEI ÚNIC
Quan parlàvem de l'experimentació no hem dit que es fa a partir d’una
substància del regne animal, vegetal o mineral, agafades de forma simple i
sense manipular i d'una en una, per a conèixer els efectes sobre la
persona sana i per tant el seu potencial curatiu en el malalt.
D'una altra banda, vam veure que solament tenim una imatge del nostre
pacient, una “caricatura” de la totalitat de símptomes que presenta.
Així doncs, no hi ha cap raó per a pensar que seria necessari fer-li
correspondre diverses imatges medicamentoses, més aviat adaptarem per
analogia UN MEDICAMENT A CADA PACIENT. En aquesta pràctica es diu
que és Homeopatia Clàssica o Unicista.
6) DOSI MÍNIMA O INFINITESIMAL
Al començament dels assajos d'aplicació dels medicaments segons la Llei de
similitud, Hahnemann no diluïa ni dinamitzava els medicaments, els donava
en dosis gairebé ponderables, amb els conseqüents agreujaments, fet que li
va fer pensar que les dosis eren massa fortes.
Va començar llavors a diluir i a dinamitzar progressivament les dosis dels
remeis fins a fer-les tan petites que ja no eren ponderables, sinó que es
convertien en dosis infinitesimals, en dosis – estimulants energètiques.
En aquest procés de successives dilucions i dinamitzacions (dinamització:
dilució + agitació), Hahnemann va revelar un potencial terapèutic que
estava latent i dormit en cada planta, mineral o substància animal.
Al començament les sustàncies s'experimentaven també en estat brut – en
dosi ponderables – però després Hahnemann va veure que si s'experimentaven
sustàncies dinamitzades es podien obtenir símptomes més acurats, més
característics i personalitzats del remei (mentals, somnis o diferents
nivells funcionals). I, d'altra banda, sustàncies com ara Lycopodium,
Sílice, Sal Comuna, que aïllades no donaven cap simptomatologia en la
persona sana, van ser incorporades amb medicaments importantíssims dintre
de la farmacopea homeopàtica.
La preparació dels medicaments en DOSIS MÍNIMES permet que aquestes actuïn
al nivell adient de la força vital, així una prescripció òptima hauria de
ser d'acord al principi de similitud, tant en el seu aspecte del
medicament com en el de la dosi per a produir una resposta subtil i eficaç
de la força vital, capaç d'engegar la curació.
Les patogenesies (conjunt de símptomes i signes obtinguts en
l'experimentació pura d'una sustància en una persona sana), obtingudes de
sustàncies administrades en dosis infinitesimals són testimoniatge de la
profunda relació que hi ha entre el món interior de l’ésser humà i el món
de la natura. Segons Paracelso, “l'ésser humà és un microcosmos que
integra tot el que està disseminat i repartit dintre de la natura, el ‘macrocosmos’”.
L'ésser humà en el seu camí evolutiu i d'individualització s'ha anat
separan de la natura però està emparentat amb ella.
Quan una persona es desequilibra, s'emmalalteix, és com si deixés de ser
ella i es semblés més a una sustància que trobem a la natura. És com si
perdés la seva identitat, la manera natural d'estar organitzada com a
persona i ésser viu que és i comencés a organitzar-se d'una altra manera…
que buscan en la matèria mèdica la podriem trobar com a Puls, lach…
És a dir, un fragment de la natura es pot convertir en medicament quan
mitjançant una preparació determinada (dinamització) pot ser capaç
d'actuar sobre un procés similar al seu, és com si allò que és saludable a
la natura pot observar-se com a malaltia en una persona.
7)PATOLOGIA CRÒNICA
En Homeopatia varem parlar bàsicament de dos tipus de malalties:
1)
Agudes (instauració, període d'estat i resolució).
- es guareixen soles
- duen a la mort
- malalties epidèrmiques, infantils, infeccioses
2)
Cròniques (després de la fase d'instauració evolucionen indefinidament, no
tenen per si soles cap tendència a guarir-se).
Aquest punt també va ser descrit per Hahnemann, que va observar que
després d'un correcte tractament tornaven a aparèixer una sèrie de
símptomes i a això ho va anomenar patologia crònica o miasmàtica, i que
podriem dir que és una tendència heretada dels nostres avantpassats i que
ens predisposa a organitzar i expressar els nostres símptomes, el nostre
desequilibri, la nostra manera d'enfrontar en un determinat sentit i d'una
determinada manera, repetida encara que les formes siguin diferents.
L'objectiu més important de la HOMEOPATÍA és poder tractar aquesta
predisposició en una etapa en la qual els símptomes siguin funcionals o
latents, per a prevenir en el futur la cristal•lització d'alguna malaltia.
|
