|
Des del temps més llunyà en el
meu record em veig lligada al desig de ser metgessa.
Gràcies a que existien altres metges a la meva família, vaig poder estar
en contacte amb l'assistència des d'abans d'entrar a la Facultat.
Em deixaven estar mirant en un quiròfan una intervenció… o acompanyava al
meu cosí gran, que era el metge, a les visites a casa del malalt… o de
vegades, asseguda al costat d'ell, escoltava i observava com atenia
pacients a la consulta externa de l'hospital. Tot això succeia, clar, en
un petit poble de la província de Buenos Aires, i jo era una adolescent.
De manera que quan vaig entrar a la Facultat, sabia amb bastant claredat
el que volia fer. Sempre em va agradar escoltar, per assabentar-me de qui
era aquest ésser que tenia davant, la majoria de les vegades, patint.
El contacte amb la morgue i els cadàvers, als 17 anys que jo tenia
llavors, en l'inici de la carrera, estava tan dissociat de la mort en si,
que gairebé no m'impressionava.
A la primera part de la carrera vaig gaidir de bo de bo.
Descobrir la meravella del funcionament corporal a través de la fisiologia
i la fisiopatologia després, em semblava apassionant.
Recordo la primera vegada que en la càtedra d'anatomia patològica, el Dr. Rapaport em va permetre veure a través d'un microscopi electrònic
l'estructura d'una cèllula, allò va ser realment meravellós i em va
portar a pensar que si tot això existia més enllà del que l'ull humà pot
veure, segurament hi hauria una mica més allà de la nostra consciència.
Així vaig tenir la intuïció que l'inconscient també podia existir.
Al cuart any de carrera, començàvem a treballar a Urgències i a la Sala de
Clínica Mèdica. El contacte amb els pacients no era com el contacte amb
els llibres. Encara ara recordo les primeres sensacions que vaig tenir al
costat del llit del malalt, la trobada amb la seva mirada angoixant, més
enllà de la molèstia física.
En aquest temps, uns tres o quatre companys de facultat em vanconvidar a
formar part d'un grup. No sabíem molt bé un grup de què, solament sabíem
que alguna cosa ens passava al contactar amb els pacients. El grup el
conduí Marie Langer, veterana psicoanalista austríaca que també era
metgessa. Venia de la cirurgia i a partir d'escoltar-nos ens ajudava a
desvetllar què anava succeint. Com les nostres pròpies emocions es
confonien amb els relats, o sigui, que des del principi, vaig aprendre a
acceptar primer i a reconèixer després, que als metges se'ns mouen
sentiments davant el pacient, sentiments que conscient o inconscientment
estan en joc en la relació. Més
endavant vaig saber que a això s’anomenava contratransferència.
El grup va durar fins a final de carrera, que, arran del cop militar
argentí, Marie Langer va haver d'exiliar-se d'un dia per l’altre a Mèxic.
Encara recordo el seu abrupte comiat, demanant-nos que ens cuidéssim molt
que arribaven temps difícils. Havia viscut les dues guerres mundials…
sabia el que era la persecució del pensament.
Al finalitzar la carrera, vaig entrar com a becària a l'Hospital Italià de
Buenos Aires, per a formar-me en ginecologia, experiència aquesta que em
va permetre aprendre l’abordatge clínic quirúrgic del cos femení. Però
esclar… jo escoltava a la dona més enllà del seu úter sagnant o de la seva displàsia mamaria. Escoltava “més del necessari per a operar-la”, així m'ho
manifestaven els meus vells professors d'aquests temps. No tenia elements
teòrics ni de formació en aquells moments, però sabia descobrir que havia
una mica més en el relat d'aquesta pacient. Que l'angoixa que apareixia
darrere del símptoma corporal no es calmaria després de la seva histerectomia,
per exemple, si fós el cas.
Descobrir la medicina psicosomàtica va ser una gran ajuda. Em va permetre
fonamentar acadèmicament que havia una mica més allà del cos i del que es
veia.
El món “psi” em va anar fascinant.
Corrien els anys al CIMP de Buenos Aires.
Crec que l'estudi de la obra de Freud ha aconseguit capturar-me
indiscutiblement. Durant bastant temps em vaig apartar de la medicina
clínica i de la ginecologia, connectada amb el que em fascinava, el món psi
i el treball amb pacients en aquesta disciplina.
El psicoanàlisi com a eina terapèutica segueix sent avui en dia, segons el
meu parer, de primerísima elecció, més enllà de que amb els anys he
conegut moltes altres dinàmiques terapèutiques, però crec que es juguen en
un registre imaginari que molt pot millorar en el millor dels casos al
pacient, però no guarir en profunditat.
Res ho guareix tot, per descomptat, però el canvi de posició subjectiva
que
experimenta una persona quan arriba a atravessar una anàlisi és encara per
a mi alguna cosa que em commou.
Els anys de formació i treball com a psicoanalista indubtablement fins
avui dia m'han apotat moltes satisfaccions.
El meu pas per l’ Htal. de Clíniques de Bs.As. em va permetre endinsar-me
en la psicologia mèdica i la relació metge-pacient. També va ser així al
servei de Medicina Psicosomàtica de l’ Htal. Sant Pau de Barcelona. Però
al temps d’ escoltar “sense tocar” vaig començar a sentir que alguna cosa
faltava novament en la meva condició de metgessa.
Sempre vaig estar entre el món que es transitava amb una bata blanca i el
sofà de l'analista.
Al mateix temps vaig descobrir, ja vivin a Barcelona, la Medicina Homeopàtica.
Primer com a pacient… i va ser fantàstic.
El que més em va agradar de la entrevista amb el metge va ser com em va
escoltar, el que em va preguntar, la devolució que em va fer abans
d'indicar el medicament, etc. I la segona cosa que més em va agradar va
ser que aquestes boletes blanques, que per a mi eren un misteri,
poguessin resoldre'm un problema que en el meu cap solament es resolia amb
antibiòtics, i a més, que no reaparegués mai més.
Anys vaig trigar en animar-me a descobrir a través de l'estudi què era la Homeopatia.
Vaig haver de vèncer dos prejudicis: primer, el psicoanalític, que em
duia a reduir el tema a transferència i suggestió .I després, el de
començar a qüestionar el meu propi sistema de pensament mèdic el qual,
encara que amb esquerdes, era el que em sustentava des de la formació a la
universitat.
La medicina homeopàtica em permetia observar el cos, la salut i la
malaltia des d'una perspectiva diferent.
En primer lloc m'agradava el respecte que es té al cos i els seus
mecanismes defensius per a la curació, oposant-se així a un dels grans
errors que per a mi suposa la prepotència de la medicina oficial i
tecnològica, en la qual el metge s'ha atribuït a si mateix el coneixement
i el poder de guarir.
I després, allò que encara que el pacient estigui afligit d'un mal, per
exemple, digestiu o glandular o el que fos… sempre s'interroguen i
treballen els símptomes, o les característiques mentals. Això em permetia,
sobretot escoltar. O sigui escoltar amb la bata blanca posada, ja no hi
tenia cabuda allò d'escoltes “més del que fa falta” que em deien els
professors de ginecologia.
El ressentiment, l'odi, les penes mal assimilades, la inseguretat, la
insatisfacció constant, totes aquestes emocions, a la llarga distorsionen
les funcions vitals i es manifestaran tard o d'hora en malalties físiques,
que és la forma moltes vegades de fer més soportable el patiment anímic.
El punt de partida de qualsevol canvi curatiu és la confiança que una
altre forma de viure és possible, sense ella no es mobilitzen els
mecanismes del cos interessats en la curació, i això requereix (com al
psicoanàlisi…) el compromís del pacient.
En tota malaltia sempre està implicada la totalitat de la persona, la seva
història i el moment actual. Quan el pacient torna i expressa que “se sent
millor anímicament” és quan el procés de curació ha començat el seu camí,
ja que amb el medicament homeopàtic els símptomes que primer s'alleugen
són els psicoemocionals per a continuar després amb els físics.
Descobrir la Homeopatia ha estat com rescatar un antic desig, una funció,
una manera de fer el treball clínic que havia quedat postergat en una il•lusió,
perquè no sabia, des de la medicina i no des del psicoanàlisi, com
connectar i donar-li curs terapèutic al que escoltava del pacient.
Avui, la meva primera trobada amb la pacient sol ser en el marc d'una
primera entrevista homeopàtica. Al escoltar es perfila com és la seva
demanda, o sigui, perquè ve.
Moltes vegades es resol com una consulta ginecològica amb el seu examen
físic…estudis complementaris, i sense més.
Unes altres és un tractament homeopàtic que acompanyarà diferents
trobades per a seguir la evolució de la malaltia per la qual consulta,
sigui aquesta ginecològica o qualsevol altra dolència física o emocional.
Però en algunes ocasions, des de les primeres entrevistes o en entrevistes
posteriors apareix o queda més exposat després d'una millora subjectiva
inclus, aquell símptoma motiu de patiment i pel qual la pacient “s'interroga”.
És aquí on escoltar l'inconscient permetrà avançar pel camí de desvetllar
significats, és a dir, avançar pel camí del psicoanàlisi, si és aquest el
desig de la pacient.
Amb aquest relat la intenció és plasmar, el més fidelment possible, com ha
estat el meu recorregut en la professió, el qual sosté la meva posició
actual……
Avui agraeixo totes les vegades que m'he qüestionat el que feia. Així com
també als professors que em van anar indican el camí de la recerca i als
companys … avui collegues o amics, que m'han acompanyat a transitar-lo i
que per destí o per amor, segueixen sent els meus interlocutors més vàlids.
I a les pacients….a totes elles, que d'alguna manera em segueixen
entusiasman dia a dia.
|