|
Què és el Psicoanàlisi
El psicoanàlisi és un mètode
terapèutic amb poder i efectivitat per a erradicar el patiment psíquic.
Ideat i creat ja fa més de 100 anys per Sigmund Freud i reorientat a
posteriori per Jacques Lacan, segueix sent una arma terapèutica de primera
elecció per a mi, ja que actua sobre els continguts inconcients del
pacient posats en joc en el símptoma.
Els malalts pateixen el dolor dels seus símptomes que sempre, en major o
menor grau li invaliden. Els psicoanalistes convidem a aquest pacient que
pateix i demana ajuda a enfocar l'objectiu cap a endins, a revisar i
reescriure la seva pròpia història… a escoltar-se, a assumir el gaudiment
dels seus símptomes amb el qual està compromès, a assabentar-se de com és
i defensar el seu desig i a gaudir de la alegria que suposa assolir-lo.
El psicoanàlisi té la particularitat de ser una experiència diferent de la
psicologia, de la psiquiatria i de les múltiples psicoteràpies.
Es tracta d'una experiència particular el centre de la qual i eix és
“escoltar”. Però és una escolta que no intenta comprendre i orientar… sinó
que permet i promou, a través de no tancar-la amb significats, el patiment
de l'inconscient que és el que permet al pacient trobar-se amb el seu
propi desig.
Els pacients arriben amb els seus símptomes i el seu patiment. És possible
que algú que conviu amb un símptoma, s'acostumi a ell i suposi que és
normal viure amb aquesta dolència, amb aquest malestar. Però de vegades
ocurreix que arriba un moment que el símptoma comença a tornar-se molest i
fa que qui ho pateix s'interrogui: per què?, per què a mi?, per què en
aquest moment?, per que es repeteix?. És així com el pacient sol elaborar
una teoria sobre el que li passa, i s'explica a si mateix per que ho
pateix. Quan aquesta explicació no li basta és quan suposa que algú li pot
ajudar. Algú que sàpiga, que pugui donar-li una explicació… que pugui
guarir-lo.
Des de la clínica mèdica, aquesta demanda moltes vegades es resol
fàcilment amb medicació que suprimeixi el símptoma. El problema es
planteja quan darrere
del símptoma hi ha una mica més. Quan el que ho provoca no és senzillament
un virus o qualsevol altre agent patogen exterior, sinó alguna cosa que
prové de l'interior, que genera el símptoma en si mateix o bé que
afavoreix el terreny, per exemple, per a una infecció o reinfecció.
Quelcom que probablement li ocorri des de fa molt temps i que va quedar
ocult o desconegut per a ell.
La demanda del pacient, enlloc d'expressar-se en paraules, moltes vegades
apareix escrit en el cos com un símptoma. No pot ser anomenat en paraules,
de vegades perquè és molt dolorós, i de vegades perquè li és desconegut.
Quan el pacient parla, desvetlla davant qui ho escolta i per a si mateix,
el sentit d'aquest símptoma. Les seves equivocacions, expressions, lapsus,
silencis… mostraran el que significa aquest símptoma per a ell.
Diu Freud: “El que tingui ulls per a veure i oïdes per a escoltar, es
convencerà que els mortals no poden guardar cap secret. Aquell els llavis
del qual callen, es delata amb la punta dels dits, el secret vol sortir-se-li
pels porus, i per això és molt possible donar cim a la tasca de fer
concient l’anímic més ocult…” (S. Freud, 1905).
Si el metge que escolta el símptoma, oposa davant el mateix un saber
“absolut” i inqüestionable i diu, per exemple: “el que li ocorre no és
gens”… o “són ximpleries”… o bé, “el seu és nerviós”, és probable que
aquesta posició, lluny de millorar al pacient, faci que el símptoma es
fixi i es transformi en una manera obstinada de tenir raó per part del
pacient.
La posició del metge homeópata, per sort, sol ser més acurada ja que no
interpreta el símptoma… ni parla d'ell… sinó que més aviat escolta el que
el pacient pensa i diu sobre el que li passa. Medicarà a la persona d'una
manera holística i totalitzadora, ja que el medicament homeopàtic incideix
sobre el físic però també sobre els aspectes emocionals en joc. I no
esperarà la desaparició del símptoma sinó, en primer lloc, la millora
subjectiva que porti a restablir un equilibri perdut al emmalaltir.
Equilibri que quan s'assoleix, la simptologia desapareix i el pacient es
guareix.
Però moltes altres vegades, després del tractament homeopàtic, el símptoma
queda millor delimitat per a ser escoltat i promoure que el pacient
s'interrogui més sobre ell. Sobretot en el cas de la millorança i
repetició del símptoma o de la malaltia que tan freqüentment apareix. Aquí
és quan l'escolta psicoanalítica proposa aprofundir en el treball de
desvetllament que el pacient pot fer.
Bibliografía
-
Ferrer,
N. “Dudas y rituales. Teoría y clínica psicoanalítica de la neurosis
obsesiva”. Ed. Síntesis. Barcelona,
-
Ulnik, J.
“El psicoanálisis y la piel”. Ed. Síntesis. Buenos Aires,
-
Vaccarezza, L. “El trabajo analítico. Conceptos indispensables”. Ed.
Síntesis. Barcelona,
-
Freud, S.
“Obras Completas”. Ed. Amorrortu. Buenos Aires,
|
